Parc regional natural de Queirans

Aquesta entrada es correspon als dies 20 al 24 d'agost

Hola!! Aquesta entrada s'escriu després de 4 dies sense escriure res al bloc així que he de tirar molt del "carnet/diari" per recordar tot el que ha passat.

Comencem pel que seria dir adéu a un càmping on creieu-me que hi estava molt i molt be! (Més endavant intentaré fer una pàgina amb tots els enllaços dels càmpings i refugis on he estat).

Bé, l'etapa comença per carretera, cosa que no agrada gaire però de seguida s'enfila per les muntanyes, fins que de camí al coll em trobo amb un "refugi nòmada". Sí, sí, tot de petites tendes com les que es veuen per la tele, la llàstima és que està tancant i fins les 15 no obren... Faig unes fotos i a pel coll que he d'atacar!

Refugi nòmada. Tant de bo haguéssis estat obert!

En arribar-hi, un petit entrepanet de llonganissa per encarar una baixada força tranquil·la, on veig un parell de ferrades i un parell d'escaladors fent unes vies (creieu-me que tinc un mono d'escalar que no us ho podeu imaginar!). I així fins arribar al "càmping". Sincerament, allò era al mig del bosc, amb uns lavabos amagats i et podies plantar la tenda on volguéssis. Textualment, el barman del camping: "no es pot fer foc obert, pero la gent en fa, no et pots banyar a la bassa, pero la gent s'hi banya". Decideixo que anire a prendre el sol i quan vegi que algú s'hi banya, pues ale, jo també. Que bona i fresqueta que estava l'aigua. Un grandíssim i meravellós càmping.

El dia següent, etapa una mica més llarga, fins a Ceillac, acompanyat d'en Thibaud. Hem xerrat gaire bé tota l'estona. És més, a les pujades encara hi podia haver algun petit moment on parlàvem una mica. Un gran company d'aventura i molt bon caminador, hem anat gairebé tota l'estona al mateix ritme. El meu turmell a vegades feia el tonto, pero "no hay dolor". I, lamentablement en algun moment, dec haver deixat de tocar fusta i ha arribat la primera butllofa... Bé dono gracies que ha sigut a la quarta setmana i no a la primera. Intentarem que no vagi a més.

Amb en Thibaud ens prenem una crep, i una cerveseta mentre parlem de les etapes que hem fet cadascun de nosaltres durant el GR5. He de dir que mola molt, compartir-ho amb gent que ho esta fent o que ja ho ha fet. A tot això en Thibaud s'ha trobat un "saucisse" (salsitxa) al dit gros del peu, i em comenta que haurà de veure un metge per que l'hi treguin.
El dia següent ens acomiadem. Jo continuo i ell, pobre, ha d'esperar a veure si troba un metge perquè li curin el dit.

Segueixo el meu camí. És una etapa llarga, unes 8 hores de caminada, i un dels últims colls més alts a fer. Això si, els cartells m'anuncien que passaré per dos llacs abans d'arribar al coll.
Sí senyor, quins llacs. Per arribar al primer, osti tu quina pujada! Acompanyant-me dins del meu cap la cançó "Dibuixa'm un xai" del musical del Petit Príncep.

Arribo al primer llac, i faig unes fotos precioses, ja que el llac es diu "miroir"(mirall) i com que el dia acompanya, hi ha reflexada la muntanya al llac. Preciós! I el següent el llac Sta. Anne no sé vosaltres pero crec que es diu aixi per que l'aigua es blava, pero blava blava! Brutal.

Lac miroir, Increïble.

Lac Sainte Anne

I brutal també veure el coll que t'espera per pujar. Descanso dos minutets, i som-hi que a les 12 has de ser dalt. I per sort a les 12 hi arribo, ara, quina última pujada...

Pujant al coll, fixa't quin caminet!

Pujant al coll, només hi caben els meus peus.

Pero bé, tot el que puja baixa, així que som-hi cap a baix i abaix i abaix espera... Miro el GPS, oju nanu que t'has passat una mica del track! Res, uns 500m crec, que per tornar-hi seria un quilòmetre de regal a l'etapa... Tornat al GR segueixo baixant, i, com no, aquesta és una de les altres baixades que recordaré segur. Mare meva, en uns 2 o 3 km, 800m. de desnivell, i sumem els 8km de carretera! He de dir que com que el GR anava entrant i sortint de la carretera he decidit anar directament per la carretera.
I bé, jo continuo per la carretera i em trobo una parella, en Patrice i la Khlodine, que van pel GR. Els hi dic que vaig per la carretera perquè anar entrant i sortint no m'acaba de fer el pes. I decideixen acompanyar-me fins al final de l'etapa, on decideixo que aquesta vegada faré nit al "refugi/gite d'étape" i descansar una mica millor sobre matalàs. A més que sopar calentet sempre va bé. Xerrem una estona, fem sobretaula i a les 9 ja som al llit. Ara ja només queden les 4-5 horetes fins a Larche.

Esmorzat i preparat, la parella ha sortit mitja horeta abans que jo, i ja hem quedat que ens veuríem a mig camí. I així ha estat, aquesta etapa tenia dos colls i els he pogut atrapar passat el primer. Unes fotos i fins la propera que segur que ens tornem a veure.

Ei! Que us he atrapat! En Patrice i la Klhlodine.

I anant cap el segon coll, un nou record de guerra, en concret de la segona guerra mundial. Un búnker on esta gairebé tot destruït, però es veu que ha estat pel temps i no per la guerra. Llavors penso que si una muntanya no vol una cosa, aquesta acaba amb ella.

Instal·lacions del búnquer abans d'arribar a Larche

La muntanya no vol el búnquer, però encara en queden restes

Ja soc a Larche una etapa molt curteta i plena d'experiències i, sobre tot, de marmotes que m'han regalat els seus primers plans, i gairebé a tocarles que les tenia. Ara, un parell de dies de descans i aviam com encaro la recta final del GR5 que segurament acabare a Nice ja que després de tanta muntanya un dia de platja no deu fer mal.

Ais... surto? no surto? No sé què he de fer...

Aquí, a França, el Guarà està per tot arreu!

Ei, tu! Què mires???

Aviam si faig l'estàtua... segur que no em veu...

Coll formatge... però no hi ha formatge.

Ojo amb els nens del poblet!

Un poco de postureo no va mal... Prenent el sol al llac del càmping

Bon jour o buon giorno?

Aquesta entrada es refereix als dies 16 al 20 d'agost

La següent etapa comença durilla, després d'un descans a Modane, ciutat fronterera amb Itàlia ens n'anem per part francesa a buscar les últimes muntanyes altes dels alps.

El dia del descans, vaig fer un petit passeig per Modane. Vaig trobar curiosos els cartells amb la direcció i quilòmetres de les muntanyes més importants de la Terra, Everest Kilimanjaro, Aconcagua, Montblanc i entre tots aquests el cartell de Mònaco, ciutat veïna a la qual he d'acabar el GR5.
Carrego la motxilla amb tot el menjar que he comprat, carrego d'aigua i, oju, això torna a pesar, però no sembla molt de pes, de moment suportable, però ara ve "lo bo"!

Començo l'etapa una mica adormit encara, m'ha costat arrencar, però bé. La parella de belgues que vaig conèixer ahir han marxat mitja horeta abans que jo. Som-hi a caminar i puja que puja, on a mitja pujada les cames ja comencen amb les rampes. Que estrany, penso, vaig fresc d'un dia de descans i ja tinc les cames fetes caldo? Segueixo amb una de les coses que sempre penso (no hay dolor, tira p'alante!) i així ho faig. Passo l'estació d'esquí Valferjus i anem a buscar el coll de la Vall Estreta ( col de la Vallée Étroite) el cartell diu 3 hores i jo m'hi planto en 2, durant la pujada he vist una búnkers militars. Aquesta estapa és curiosa. Un cop al coll, les cames necessiten un descans així que dino una miqueta, descanso, i som-hi que és baixada fins els refugis de Vall Estreta on faré nit.

Durant tota la baixada, m'he trobat amb molts italians i al arribar al refugi/poble tot es en italià! Crec que acabaré aprenent una miqueta d'italià. Tot el que em ve per davant és a tocar amb la frontera italiana, serà interessant descobrir-ho.

Resulta que just al lloc on sóc, la Vall Estreta, abans de la segona guerra mundial formava part d'Itàlia i després va passar a ser francesa. Normal que tinguin les dues banderes posades. A més dels millors sopars que he tingut en dies! Un gotet de martini i crispetes per començar, després formatge fresc amb mostassa, una "sopa" de patata amb porro i formatge, i sèmola amb trossos de carn i salsitxa amb salsa de tomàquet per acompanyar. Ein que no he acabat! jaja! Ara ve l'amanida amb vinagreta i formatge, i de postres flam casolà! Mmm, tremendo, això em fa pensar que faré una llista dels refugis del millor al no tant millor.

Ja que vaig aturar-me abans del previst he hagut de caminar una mica més. Sincerament, he perdut el compte de quant he caminat en aquesta etapa. El que puc assegurar és que mes de 30 quilòmetres. Segur. Però bé, el primer coll, facilillo, un petit escalfament d'una horeta per encarar la jornada que serà llarga. En arribar al coll, un immens camp verd de costat a costat i pel mig s'hi dibuixa el camí. Una passada. Us puc assegurar que es comença a notar el canvi de roca i canvi de muntanyes. Ara estic per una zona un pèl més seca. On hi havia un riu, només hi ha roques. Seguim i baixo fins a Pamplinet passant per la vora del riu on decideixo fer-hi una petita pausa per mullar-hi els peus. Sobretot el turmell que, sembla mentida, només vol pujar, ja que pujant no em fa mal però les baixades o els camins plans son una altre historia. Seguiré investigant. Però som-hi, que pujo cap el que serà el segon coll i el mes alt de la jornada. Pujant, pujant, arribo a una zona de xalets i, sabent que m'esperen unes dues hores de pujada, em paro a dinar i refer-me una mica. Un cop arribat al coll, me'n faig creus. Només han passat gairebé 3/4 d'hora. "Tan fort vaig? Pero si anava tranquil". Doncs a aquesta situació en diré fals coll! Ja que si bé es cert que n'havia de fer 2, aquest seria la meitat del segon. ja que tant bon punt arribes al (fals) coll es veu un caminet molt bonic fins el veritable coll, el que després d'aquest t'esperen 3 hores de baixada pistera fiins finalment arrivar a Briançon. Allà, 1 horeta més fins al camping, toma castanya i tira palante!! Així que, en definitiva, 12h. d'etapa que no éren gaire dures a nivell fisic, però el turmell em té un pèl preocupat. Ei, i per cert, si no vaig gaire errat, he arribat a la meitat del GR5 francès! Si fa no fa uns 300km.

En arribar al càmping he hagut d'empassar saliva i procurar entendre el que havia passat a Barcelona. Creieu-me que és difícil ser lluny de casa quan t'assabentes del que ha passat. I m'enorgulleixo de que el meu país i la ciutat de Barcelona hagi sabut actuar de la millor manera, mostrant el rebuig i plantant cara a la por! Un pas mes endavant cap a nous horitzons!

Tot i això, sembla que el màxim esforç passa factura. He arribat a un càmping meravellós, on m'hi he estat ni mes ni menys que 3 dies! Molta tranquil·litat i descans! Que ho necessitava força. Aviam com evoluciona el turmell després de 3 dies de descans.

A tot això segons com evolucioni la cosa, el projecte pot ser dividit en 2 tot dependrà del moment i les circumstancies en les que em trobi.

250 en línia recta, 350 per muntanya

Algun paisatge hauré de posar, no?

Alguna cosa em diu que sóc a prop de la frontera...

Cartells amb diferents destinacions del món a l'estació de Modane

Les banyes de per sí ja són curioses, però haurieu d'haver vist els ulls...

La senyora vaca, o bou... No sabria dir què era...

No recordo el nom de l'església però us puc assegurar que impressionava molt.

On sóc realment?

Dues setmanes

Entrada escrita el 15 d'agost.

Espero no allargar-me molt en aquesta, ja que tinc la sensació que totes les entrades son molt i molt llargues. En aquesta entrada em desvio de les etapes i de tot el rollo de colls i kilometres. En aquesta obriré una mica mes l'experiència obtinguda en dues setmanes.

Fa dos dilluns marxava a les 7 del matí de casa dels meus pares, i creieu-me si us dic que, sembla que hagi passat molt temps des d'aleshores, pero només han sigut 15 dies plens de moltes emocions i molta gent amb qui he pogut compartir el meu projecte. Vaig veient el que és mes important dins de les etapes i com assolir les següents, i una recent m'ha ensenyat que he de gaudir-ho i no seguir en serio el timing que tinc marcat, és a dir, que si un dia faig menys estona de caminada doncs que així sigui. 

I, reflexionant una mica, jo sempre he volgut assolir els meus objectius, i acostumo a fer-ho. Ara bé, estic aprenent a gaudir a l'hora de assolir-los. És a dir, que no sigui només per assolir-los sinó recordar de què m'ha servit cada passa dins del camí i cada cançó que sona dins meu.

Abans de concloure, però, agraïr a tots els que em seguiu dia a dia o setmana a setmana, i que em doneu ànims. S'ha de dir que si no fos per aix potser seria molt dur continuar quasi a cegues. 

Moltes gràcies!

I amb això acabo una petita i curta entrada.

La vida dins d'una petita tenda

Buah!

Aquesta entrada es refereix al dia 11 d'agost (com a part de l'entrada anterior) 

Seguint dins del parc nacional de la Vanoise, aquesta etapa es mereix una entrada especial perquè realment, he passat de ser a l'agost a passar un dia de març d'alta muntanya.

Amb roba pràcticament d'hivern, al coll de la Leisse, no es veia pràcticament per enlloc!

Tot comença en el moment en què et despertes i veus el voltant del refugi tot nevat. Potser només és una fina capa de neu, però a mesura que passen les hores sembla que no pararà així que parlant amb el guarda i amb un company que tenim per davant la mateixa etapa li proposo d'anar junts tota la jornada, em diu que anirà lent, i jo "tant me fa, prefereixo anar acompanyat amb aquest temporal que anar sol".

Així que hem acabat sortint quasi a les 8.30, tard però tenint en compte que avui el nostre enemic no serà el sol, cap problema! Ara, l'enemic principal ha estat el fred, vent, aigua... Vamos, la neu. De bon matí els peus freds i no s'acaben d'escalfar en tota la jornada.

Baixem fins el Lac de Tignes. Allà per sort no neva, però plou i segons com la pluja és més empipadora. Anem a buscar el "Col de la Leisse" es una petita variant que m'han recomanat, per què és pels glaceres de la Vanoise.

Es fa durillo el fred i no veure mai el coll és la tònica de gairebé tota la jornada, però no defallim i seguim fins a arribar-hi. 2769 m al coll i tot nevat. Ens reagrupem els 4 que ens hem acabat fent companys de ruta, i seguim.

Uns es paren al refugi de la Leisse, altres seguim fins a Entre-deux-Eaux on farem nit. No hi ha res millor que prendre's una xocolata desfeta i una crep per celebrar el final de l'etapa més freda feta fins ara. Diuen que aquesta nit seguirà nevant però que demà sortirà el sol.

Espero poder gaudir d'un bon grapat de glaceres i de bones vistes, ja que avui gran part era boira. Ho podreu veure a les fotos que després apareixeran.

Sens dubte una etapa per no oblidar, que fins-i-tot a l'agost la neu cau a grans alçades.

El riu que es crea pel desglaç de les glaceres.

La boira marxa un moment... aprofito per fer foto a la glacera!

Per sort, en els camins la neu no arriba a quallar.

Parc nacional de la vanoise

Aquesta entrada es correspon als dies 8 al 14 d'agost.

Entrem en un parc nacional, per tant una de les coses que he de tenir més en compte, és el fet que no es pot plantar tenda dins del parc. Dit això, la setmana es presenta dura a nivell de méteo, passaré uns dies sota l'aigua i el més important és que s'arribi a assecar tot el que es queda xop.

Després d'esmorzar a una bona hora raonable, 6:30 miro el cel i plou, pero tots els que som al refugi estem igual! Sortim o no sortim, esa es la cuestión... Bé, de sobte, sembla que el sol apareix per les muntanyes acompanyat d'uns nuvolets, així que pago ràpid, em preparo i, gràcies a la bona finestra, durant 6 hores no ha plogut! He gaudit com mai d'una baixada de 3 hores, i he pogut fer-li foto a una marmota! M'encaten les marmotes!

 També he trobat un burro guarà! (Burro català).

Un cop al primer poble em paro a descansar una mica, que les baixades cansen una mica, i miro l'aplicació del temps: a les 12:20 pluja. Així que posa't les piles. S'ha de dir que m'ho he pres amb calma i tot, per això he quedat xop. Igual que rebutjar l'ajuda de dos cotxes que m'oferien pujar fins a Peisey (poble on podria comprar). Si hagués accedit al primer hagués arribat abans de que tanquéssin i hagués pogut arribar al refugi força més sec que que no haver d'esperar-me 2 hores a que obrin. I un cop tot comprat una horeta més i al refu. A descansar! Som 4 i 3 son holandesos! Hey, hem parlat angles i francès!

Avui em disposo a descansar un dia, les cames estan un pèl cansades. Però a tope!
He anat passejant pel pàrquing i la vora del refugi, on he pogut veure la quantitat de gent que va al parc a passejar, o be a fer-hi les vies ferrades que hi ha per la vora. He descansat prou bé, fins i tot, he fet una migdiada, i jo no acostumo a fer-ne. A l'hora de sopar he conegut una parella de suecs (Suècia, no Suissa!) que també fan el GR pero ells en 2 dies acaben ja que l'han fet per etapes i diferents anys durant les seves vacances. M'han convidat i tot a la seva festa final de GR, pero no m'agafa gaire bé, per que faig una variant que ells no faran. Pero me n'alegro molt que ja acabin i m'han aconsellat infinitament que vagi fins a Niça a visitar-la.

Ens hem despertat i ens acompanya una boira molt espessa. Tant, que ni a 5 metres es veu res del que hi ha davant, però sembla que la pluja no l'acompanya. Ha estat una pujada fàcil físicament, però difícil mentalment, ja que és la primera vegada que el meu cap ha començat a pensar en coses que no venen al cas però et fan reflexionar molt sobre que faré quan torni a casa. Tot i que encara queda molt, algunes coses ja posaria la ma al foc per no repetir-les.

Seguim amb la ruta. Un ramat de vaques enormes al mig del camí i la cosa va pujant fins arribar al primer refu. Després de valorar-ho molt durant la pujada i veient el temps que hi ha avui, decideixo quedar-me en aquest refu i demà ja faré el que pugui per avançar una mica més. Som uns quants, més la parella sueca, segur que aquesta nit gaudirem de moltes histories.

Abans de sopar ha aparegut un noi del parc de la Vanoise. De fet era un guàrdia/animador, i ens ha explicat i respost tots els dubtes que anaven sorgint durant la seva magistral explicació. Ha explicat principalment la diferencia entre el chamois i el bouquetin (una espècie protegida a tota la França i a Itàlia). També ens ha parlat de l'àliga i dels voltors. Tot una explicació gratuïta i de molt bon caràcter informatiu. Si algun cop trobeu el corn d'un d'aquests animals no el toqueu, només agafar-lo i moure'l 1cm ja es considera transport i es il·legal. A l'hora de sopar he parlat sobretot de l'independencia de Catalunya, ja que ha acabat sorgint el tema.

Després d'una nit molt tranquil·la ens hem despertat amb una enfarinada brutal, així que m'espera una etapa de neu ben bona.

Resum de l'etapa: Buah! Aquesta etapa és tan brutal que es mereix una entrada especial (Mirar entrada especial).

Despres d'una jornada "Buah" com la d'ahir les coses s'esperen d'un altre manera, surt el sol i tot sembla que va cap a millor, i així és. El camí que segueixo es bifurca, i trobem dues variants, la que passa per ciutats o la que va a tocar de les glaceres. Jo, seguint el consells del guardes dels refugis, agafo la de les glaceres. I quina estampa d'emocions! Com un xaiet he gaudit de parar-me cada dos per tres a observar a veure tot el meu voltant, intentar guardar-lo dins del meu cap i sobretot que ho pogueu veure en les fotos. L'última etapa del parc ha estat trencar el temps que et posava el cartell per arribar fins al refugi on havíem d'anar. Dic haviem per què en aquesta etapa m'ha acompanyat en Charles. Amb ell hem anat gairebé a tota hòstia, fent els 23km de l'etapa en 5 h i no 7 com deia el cartell. Auan li em dit al guardia, ens ha dit, "pero que no us han dit que (x substancia) us l'heu de beure i no fumar!" En definitiva una molt bona etapa per recordar i per descomptat un munt de paisatges increíbles.
Així que s'acabarà l'entrada amb un seguit de fotos de la meravellosa etapa que he viscut. Una etapa casi hivernal, a l'agost.

Anem de processó amb les ovelles

Aquest és el meu perfil bo.

Arribant al refugi Dent Parranche

Bon dia al refugi Entre Deux Eaux

Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar.

Charles, una cerveseta ben bona després de 5h de camí non stop.

Eric, un gran company de ruta.

Has vist la ovella?

Ola que ase?

La millor etapa. Plena de fotos i glaceres.

Petit llac i treva de boira abans d'arribar al refugi de Col Palet.

Els descansos són importants

Bé, després d'aquesta entrada crec que començaré a fer-les més de tant en tant del rotllo setmanal, perquè no sabeu l'estona que m'hi estic per escriure'n una... I pobreta la meva germaneta que molt voluntàriament ho corregeix i ho arregla una mica (ho corregeix i ho arregla una mica molt). Així que dos dies més i completem la primera setmana.

Vaig fotre'm les piles dissabte, i diumenge vaig descansar. En un dia de pluja poca cosa més pots fer que intentar posar-te al dia de les coses i relaxar-te. Ara, a dins la tenda era complicat així que el meu camp base va ser al bar del càmping. Tot el dia va ser gris fins a la tarda que va sortir el sol i vaig estar xerrant amb un grup de CATALANS! Creieu-me si us dic que hi ha moments mentre camino que penso en francès!

La colla d'Olot. Grans persones pels camins del Montblanc.

Doncs això, els catalans són d'Olot! I osti tu, que han vingut a fer el Tour del Montblanc, vejam si tenen sort i no els cau molta pluja, que la setmana apunta que plourà. Sopem, xerrem una estona més i acabem fent-nos una selfie. 
Bona nit i fins demà, que em desperto a les 4.30.

Resum de l'etapa, dos colls de més de 2000 metres, i l'última etapa forta pel que fa al GR5, si més no pel desnivell. (Més endavant n'hi ha una de 35km)

Una bona sortida
del sol per començar el dia

Som-hi doncs. Començo a caminar a les 5.30, mitja hora abans del que tenia pensat, a priori m'esperaven 36 km i 2400 de desnivell, així que calculo unes 12 hores de ruta.

Per tant començo amb energia i fort a pel primer coll, i si més no que es passi ràpid... Durant la pujada coses a destacar: les vistes, el caragol, i la cascada, unes vistes on no em podia estar de fer fotos cada dos per tres, més la tranquil·litat que es respira per aquesta zona és brutal!

No menjo caragols,
mai m'han apassionat,
però aquest és ben gran!

Cascades amagades sota un pont.
Muntem-hi un barranc!

Sobre el caragol, els d'Olot em van explicar que van veure uns caragols tan grossos que amb 5 estarien tips. Jo no sóc de menjar caragols, però eh!, el que he vist és enorme! I les cascades! Unes cascades amagades passat un pont romà on queia l'aigua d'una manera! Jo en aquesta hi muntava un barranc!

I la resta, ja us ho podeu imaginar, puja que puja fins al coll del bon home i després a buscar la creu del bon home on se separa el TMB (Tour del Montblanc) i el GR5. Jo segueixo pel meu camí, per una banda alleugerit, ja que aquest Tour sembla que està molt massificat. (Això no treu que potser algun dia el faci)

La cresta on la meva mare s'estiraria els cabells.

Ara ve el millor de la jornada! Una baixada/pujada de cresta, barranc a banda i banda, amb una miqueta de ventet per fer-ho molt més interessant, vamos una passada! Després comença la primera baixada seria fins a la meitat del recorregut, si fa no fa, el km 15. Descanso una estoneta, calculo i veig que hauré d'apretar si vull arribar al lloc on he d'anar, Bellentre.

La Pierra-Menta, projecte d'escalada.

Començo a pujar un petit turonet sense importància, es passa ràpid i aniré a buscar el "coll dissimulat". Miro el gps, miro muntanya, no veig cap coll... I clar el coll és darrere la muntanya així que piles a tope i anem cap a ell. L'ataco sense por i sense pausa. La calor apreta i no hi ha ni un sol núvol. Amunt, amunt! Em paro a menjar una mica i passa una noia i em diu "aquella muntanya d'allà és la Pierra Menta!" (Jo sabia que estava per la zona, però no sabia del tot que fos aquella) Una muntanya a afegir al carro de l'escalada.

Costa molt aixecar-se després de gairebé 10 hores de caminada però es lo que hay, així que som-hi. Més amunt i fins al coll. Ara sí, després de falsos colls i fintes veig un nen que baixava. Ha vingut a animar-me dient "va que ja hi ets! És allà!" Més mono...

Estic al coll, em queda mig litre d'aigua, "baixa al refugi i pensa bé què vols fer". Baixo al refugi a tota castanya, però noto que algo se va formando en el dit gros del peu. Porto una setmana i no n'he tingut cap així que ara no és l'hora que en surti alguna. Sí, amics, parlo de les butllofes, toco fusta perquè no me n'hagi sortit cap.

Un cop al refugi pregunto quan quedaria pel poble i em diuen que unes 2-3 hores. Són les cinc de la tarda, fa gairebé 12 hores que camino, crec que em quedo aquí i demà acabo de completar. Ara, el que més por em fa és la previsió del temps. Tempesta! Jo ja no sé si serà tot el dia o només a la tarda, el fet és que tinc una etapa a aconseguir així que des del llit, bona nit.

Arribats els 100km

Cascade du Rouget

Serà difícil explicar tota la barreja de sensacions que m'emporto rere les dues etapes que transcriuré ara, espero que es pugui entendre tal com ho descriuré.

Resum de dades, 2 etapes, 30+22 km, desnivells estratosfèrics de més de 2000  m. Pujada a ple sol i calor, molta calor.
Tot comença a Sixt-Fer-à-Cheval, començo a caminar a les 6. Com que he descansat prou bé, em sento molt bé per anar tirant amb força. Començo a caminar i com bé diu l'etapa, més de 2000 m de desnivell, serà gairebé tota la tònica de l'etapa però abans, d'allò que vas pujant i arribes a una super cascada! L'aigua cau amb tanta força que les gotetes et van refrescant de mica en mica.

La teva brossa baixa-la amb tu.

La punta del Montblanc al final del coll.

Seguim, vaig mirant els cartells i em diuen que queden 4 hores fins al primer refugi, no em desanimo sinó que intento "petar" el rècord, pot semblar molt competitiu però si ho és, ho és amb mi mateix. He d'aprofitar bé tota l'estona que el sol és darrere les muntanyes. El fet és que un tram que s'havia de fer en 4 hores, aconsegueixo fer-lo en 3, vulguis o no això motiva, i molt! Seguim, a tot això he començat a veure el Montblanc de lluny, de moment es veu la punta. En el refugi em prenc un tè ràpid per seguir endavant, i em trobo un cartell d'allò mes curiós, que diu "les deixalles que generis emporta-te-les, no les llencis a la muntanya"

Trigo una horeta a arribar al coll i el primer punt més alt de l'etapa. El Montblanc es veu cada cop més a prop però arribar fins a ell és un altre tema. Començo la baixada veient, com no, el coll on hauré d'anar i segueix baixant, és infinit, fins que s'arriba a un pont i em refaig una mica per la pujada, que serà força intensa.

Mama isard i cria, chamois.

El cansament es comença a notar, físicament el cos vol parar, pero el meu cap lluita perquè segueixi. Cada 5 o 6 passes m'he de parar, em fixo objectius, temps, distàncies fins on parar de nou, de tot per aconseguir passar el més ràpid possible la pujada que tinc per davant. Al meu cap la cançó Rock and roll "deixarem el Montseny enrere", d'Els Catarres. Canto amb el ritme més lent però per marcar-me algun ritme a seguir ja va bé. Ja queda menys per arribar, veig una gran pedra, i un isard que descansa mentre un senyor li fa algunes fotos. Jo segueixo, ja que he aconseguit el ritme no puc parar, fins que estic a tocar del coll i trobo un senyor isard o en francès "monsieur chamois". Ara sí que li he de fer una foto, però també hi ha dos petits i una mare!! Semblen una família que van saltant per les roques i van menjant.

Aquí n'hi ha dos,
vejam si trobes el segon.

Per fi he arribat al coll i la serra del Montblanc es veu al complet! Llàstima del núvol que tenim al mig de la muntanya. A més em trobo amb una parella, pare i fill que ens vam creuar al refugi de Chesery. Parlem una estona allà al coll i em comenten que baixaran fins Chamonix, jo m'ho estava pensant però costa lo seu, ja que de quasi 2400  m passes a 900 m d'alçada.

Montblanc tapat pels núvols.

Ells comencen a marxar i jo em refaig una mica més i quan començo a tirar miro la ruta i veig que ells han anat per un altre camí. Així que baixo per veure si els ho puc dir, que no van pel GR, però quan els atrapo ja penso "arribarem igual a Chamonix" així que seguim baixant i xerrant.

De debò us puc dir que a la muntanya pots trobar gent meravellosa com ells. Al coll m'havien comentat "si baixes fins Chamonix quedem a la geladeria que hi ha al davant de correus". I a l'atrapar-los els dic "tranquils us acompanyo". Ja a la geladeria ja ens hem presentat, el pare es diu Ludo (Ludovic) i el fill Clovis, el pare insisteix a convidar-me al gelat i jo encantat però li dic "jo també et convidaré a alguna cosa".

Total, l'etapa més dura fins ara acaba amb molt bon gust de boca. Estem al mateix càmping sopant i xerrant junts i el te de bona nit. El Clovis s'ofereix a rentar-me els plats, mentre escric el carnet/diari de ruta. A tot això hem acabat compartint moltes històries i acaben regalant-me una polsera que regalen a la gent amb qui realment han estat molt a gust, llavors recordo que tinc corda per fer polseres i els en faig una.

Un bon te amb molt
bona companyia,
Ludovic i Clovis

Crec que he pogut expressar de la millor manera el que han significat dins de l'etapa i del projecte.
Merci beaucoup, Ludo et Clovis toujours avec moi!

Polsera regalada, la de les estrelles.

L'etapa dels 100 km

Bon dia! Les glaceres del
massís del Montblanc

Es presenta senzilla i de tan senzilla que he pecat a l'hora de despertar-me i preparar-me.
Tot comença en el fet que no tenia en compte que havia de preparar tota la motxilla de nou, m'ha portat ben bé una hora. A més, els 5 km que m'havia estalviat els he hagut de caminar igualment perquè el GR estava a uns 5 km del càmping. A tot això he sortit a les 8... Molt tard, ara, unes imatges brutals de les glaceres del Montblanc il·luminades pel sol.

Bé, som-hi cap el GR, i un cop en ell ja són les 9 passades! Avui tindré molta calor... Esmorzo una mica més i som-hi cap a l'únic coll que he de fer avui, però quin coll! Pistero de pistes d'esquí, i amb pujades força pronunciades, però estic fresc, "no paris i amunt"! Així que a les 12 arribo a dalt, just l'hora que esperava arribar. Tot i que la calor apreta força ja, decideixo seguir. Ara ja tot és baixada fins a un petit poble, després un altre i així fins arribar al càmping. A cada poble mig litre d'aigua pel canto i reomplir la cantimplora.

Jo aquí hi voldria viure!

Per fi a les 16 arribo al càmping! Si hagués sortit abans hi hauria dinat... I el millor de tot és la tranquil·litat que es respira en aquesta zona. Només cal veure aquest petit xalet, on sincerament jo en tindria prou per viure-hi. El camí que faig ara mateix el compartim amb tots els que estan fent el Tour du Montblanc, em comenten que es triga entre 8 i 10 dies a completar-lo. L'únic que queda recordar és la pluja dins de la tenda/caseta que tinc.

De moment em conformo amb això.