Bitllet d'anada viatge de tornada: Parc regional natural de Queirans

Aquesta entrada es correspon als dies 20 al 24 d'agost

Hola!! Aquesta entrada s'escriu després de 4 dies sense escriure res al bloc així que he de tirar molt del "carnet/diari" per recordar tot el que ha passat.

Comencem pel que seria dir adéu a un càmping on creieu-me que hi estava molt i molt be! (Més endavant intentaré fer una pàgina amb tots els enllaços dels càmpings i refugis on he estat).

Bé, l'etapa comença per carretera, cosa que no agrada gaire però de seguida s'enfila per les muntanyes, fins que de camí al coll em trobo amb un "refugi nòmada". Sí, sí, tot de petites tendes com les que es veuen per la tele, la llàstima és que està tancant i fins les 15 no obren... Faig unes fotos i a pel coll que he d'atacar!

Refugi nòmada. Tant de bo haguéssis estat obert!

En arribar-hi, un petit entrepanet de llonganissa per encarar una baixada força tranquil·la, on veig un parell de ferrades i un parell d'escaladors fent unes vies (creieu-me que tinc un mono d'escalar que no us ho podeu imaginar!). I així fins arribar al "càmping". Sincerament, allò era al mig del bosc, amb uns lavabos amagats i et podies plantar la tenda on volguéssis. Textualment, el barman del camping: "no es pot fer foc obert, pero la gent en fa, no et pots banyar a la bassa, pero la gent s'hi banya". Decideixo que anire a prendre el sol i quan vegi que algú s'hi banya, pues ale, jo també. Que bona i fresqueta que estava l'aigua. Un grandíssim i meravellós càmping.

El dia següent, etapa una mica més llarga, fins a Ceillac, acompanyat d'en Thibaud. Hem xerrat gaire bé tota l'estona. És més, a les pujades encara hi podia haver algun petit moment on parlàvem una mica. Un gran company d'aventura i molt bon caminador, hem anat gairebé tota l'estona al mateix ritme. El meu turmell a vegades feia el tonto, pero "no hay dolor". I, lamentablement en algun moment, dec haver deixat de tocar fusta i ha arribat la primera butllofa... Bé dono gracies que ha sigut a la quarta setmana i no a la primera. Intentarem que no vagi a més.

Amb en Thibaud ens prenem una crep, i una cerveseta mentre parlem de les etapes que hem fet cadascun de nosaltres durant el GR5. He de dir que mola molt, compartir-ho amb gent que ho esta fent o que ja ho ha fet. A tot això en Thibaud s'ha trobat un "saucisse" (salsitxa) al dit gros del peu, i em comenta que haurà de veure un metge per que l'hi treguin.
El dia següent ens acomiadem. Jo continuo i ell, pobre, ha d'esperar a veure si troba un metge perquè li curin el dit.

Segueixo el meu camí. És una etapa llarga, unes 8 hores de caminada, i un dels últims colls més alts a fer. Això si, els cartells m'anuncien que passaré per dos llacs abans d'arribar al coll.
Sí senyor, quins llacs. Per arribar al primer, osti tu quina pujada! Acompanyant-me dins del meu cap la cançó "Dibuixa'm un xai" del musical del Petit Príncep.

Arribo al primer llac, i faig unes fotos precioses, ja que el llac es diu "miroir"(mirall) i com que el dia acompanya, hi ha reflexada la muntanya al llac. Preciós! I el següent el llac Sta. Anne no sé vosaltres pero crec que es diu aixi per que l'aigua es blava, pero blava blava! Brutal.

Lac miroir, Increïble.

Lac Sainte Anne

I brutal també veure el coll que t'espera per pujar. Descanso dos minutets, i som-hi que a les 12 has de ser dalt. I per sort a les 12 hi arribo, ara, quina última pujada...

Pujant al coll, fixa't quin caminet!

Pujant al coll, només hi caben els meus peus.

Pero bé, tot el que puja baixa, així que som-hi cap a baix i abaix i abaix espera... Miro el GPS, oju nanu que t'has passat una mica del track! Res, uns 500m crec, que per tornar-hi seria un quilòmetre de regal a l'etapa... Tornat al GR segueixo baixant, i, com no, aquesta és una de les altres baixades que recordaré segur. Mare meva, en uns 2 o 3 km, 800m. de desnivell, i sumem els 8km de carretera! He de dir que com que el GR anava entrant i sortint de la carretera he decidit anar directament per la carretera.
I bé, jo continuo per la carretera i em trobo una parella, en Patrice i la Khlodine, que van pel GR. Els hi dic que vaig per la carretera perquè anar entrant i sortint no m'acaba de fer el pes. I decideixen acompanyar-me fins al final de l'etapa, on decideixo que aquesta vegada faré nit al "refugi/gite d'étape" i descansar una mica millor sobre matalàs. A més que sopar calentet sempre va bé. Xerrem una estona, fem sobretaula i a les 9 ja som al llit. Ara ja només queden les 4-5 horetes fins a Larche.

Esmorzat i preparat, la parella ha sortit mitja horeta abans que jo, i ja hem quedat que ens veuríem a mig camí. I així ha estat, aquesta etapa tenia dos colls i els he pogut atrapar passat el primer. Unes fotos i fins la propera que segur que ens tornem a veure.

Ei! Que us he atrapat! En Patrice i la Klhlodine.

I anant cap el segon coll, un nou record de guerra, en concret de la segona guerra mundial. Un búnker on esta gairebé tot destruït, però es veu que ha estat pel temps i no per la guerra. Llavors penso que si una muntanya no vol una cosa, aquesta acaba amb ella.

Instal·lacions del búnquer abans d'arribar a Larche

La muntanya no vol el búnquer, però encara en queden restes

Ja soc a Larche una etapa molt curteta i plena d'experiències i, sobre tot, de marmotes que m'han regalat els seus primers plans, i gairebé a tocarles que les tenia. Ara, un parell de dies de descans i aviam com encaro la recta final del GR5 que segurament acabare a Nice ja que després de tanta muntanya un dia de platja no deu fer mal.