Despres del descans... TORNEM-HI!

 Entrada referida als dies 4 al 10

 de setembre

Després de comportar-me com un turista per la ciutat de Nice i voltants i veure tanta pijeria en 3 dies, no vull continuar gaire més temps en aquesta ciutat. Si bé a en Didier li encantava, a mi personalment no gaire, pero bé s'havia de fer.

Som-hi, proper objectiu: frontera, però pas a pas, i tranquil·lament. Com ja m'he dit altres vegades, no tinc pressa.

Primer toca sortir de Nice. De nou, ben d'hora, m'acomiado d'en Didier i a per l'etapa mes plana feta fins ara. Uns 9 quilòmetres per la Promenade des Anglais (passeig de la platja, on hi ha va haver els atemptats). 7:45 xino xano i com que aquest camí no el tinc en el gps, he tirat del Sr. Google maps. Per això és una etapa de carretera/vorera, on l'únic camí que es marcava era el del costat de l'aeroport de Nice. Finalment, arriboa un camping al costat de la vila de Saint Paul de Vence, aquella que estava plena de galeries d'art pels seus carrers.

Intentant trobar un camí entre avions i cotxes...

Em llevo ben d'hora, avui l'etapa promet. Lluny de les etapes de 10 hores que vaig fer en el GR 5 en aquest tram intentaré fer-ne de menys hores i que em permetin descansar a la tarda.

Primera hora de l'etapa, anar a buscar el punt mes pròxim del GR 653 A, aquest GR és mes conegut com el Camí de Sant Jaume, com bé diu el cartellet que he trobat, Chemin de Saint Jaques de Compostelle et de Rome. Ara, això no vol dir que vagi fins a Santiago de Compostela, sino que l'he de seguir fins que vulgui enllaçar el GR 11 dels Pirineus.

Efectivament, Camí d Santiago, però no vaig a Santiago!

Un cop trobat, som-hi que puja, i som-hi arbre caigut al mig del camí. Arrossega-t'hi per sota per poder passar. I això es el camí: he passat de les altes muntanyes sense ombra a les baixes zones obagues que hi refresca i tot!! Uns riuets que en fan basses enormes i un camí, que jo diria que és romà. La cosa ha canviat, i veurem què m'ensenyarà aquesta nova zona. De moment puc dir que caminar en zona obaga  a les 11 està "de lujo"!

L'arbre que m'ha fet arrossegar-me per poder seguir el camí...

Regal de la zona i els seus rierols

Un altre dia més de descans, no em sentia amb gaires ganes al matí de continuar, així que descansar i veure què passa. En definitiva, llegir una mica i reposar, escoltar musica, i, sobretot descansar a la meva manera, és a dir: sense fer res!

Ara, amb les piles carregades, encaro molt millor l'etapa que em toca fer, però, a més, amb nova filosofia: camina 5-6 hores i para, ja veuràs després què fer amb la nit. Doncs som-hi torno a trobar el GR ja que estava a 30 minuts del càmping, i he de dir que es molt carretero el GR. Sort que la següent etapa és muntanya i sols muntanya. Arribo a Mandelieu força bé, després de 3-4 horetes i segueixo, no vull parar perquè el lloc no dóna per parar. En canvi a Théoule-sur-Mer, si. Ja veuré bé mes tard què faré per dormir, però de moment tombadet a la sorra de la platja i gaudir del solet, que comença a caure. 

I tant que m'he despertat a la mateixa platja on em vaig parar, vamos que he dormit molt be! I he vist com comença un nou dia des de la platjeta, darrera la muntanya surt el sol, i jo m'arronso com sempre. Fins a les 8 que començo a caminar, i oju els cartells que he vist abans del camí. 

Bé, etapa durilla més que res pel desnivell. Però en aturar-me ahir més lluny del previst, avui a priori es mes curta. Pero acabo content perquè de les etapes que tinc fins la frontera aquesta és la mes dura. 

Xino xano comença a peu de platja i arriba la pujada fins a la Notre dame d'Afrique, una escultura enorme al mig de la muntaya! I segueixo planer, alguna baixadeta, alguna pujadeta, i aixi tot el dia, canvia molt el que vinc de fa un mes. Alps, colls cada dia, aigua cada dos per tres, alps maritims, mes planer, i 0 aigua... He aconseguit arribar al final amb un cul a l'ampolla d'aigua pero tenia el camel buit... Sort que una senyora m'ha escoltat parlar amb la noia del forn, quan li he preguntat per una font i ella mateixa ma dit que no n'hi ha gaires i no sé si son potables. La senyora de darrere, després, m'ha portat el que l'hi havia sobrat de l'aigua que s'havia pres. Més maca! 

El més complicat quan arribes al final de l'etapa és trobar on faràs nit, i m'hi he estat ben be 1h per decidir-ho. La idea principal està a una hora de cami enrere (asi que nop) i de tots els càmpings que he mirat, n'hi ha un fantasma, que es al que he anat primer i després el definitiu, que em surt força car i fora de presupost. Però les noies de recepció m'han vist força cansat, suposo, perquè m'han regalat 2 hores a la zona Spa que tenen (9€  si no tens el val). Que bé senta una estoneta al jacuzzi! Demà anuncien tormenton! Vamos a ver que pasa...

Com dicta la dinàmica, a les 8 començo a caminar, i per acabar aquesta entrada, m'espera una etapa lletga i planera, on hi ha de tot... Gosos, cavalls, llacs secs, trams sense balisatge... Be comença la pitjor etapa fins la data d'avui.

Vaig a buscar el GR, que està realment al costat del càmping així que guay! En un moment ja hi sóc i entro en un camí força curiós tancat per una porta enorme pero ple d'enganxines de la petxina i marques GR, així que m'hi endinso i al fons un gos comença a bordar, recordeu els gossos dels pastors? Doncs, si fa no fa, un de semblant no ha deixat de bordar fins que he desaparegut del camp que vigilava. Passat el camp, un terreny enorme amb uns cavalls pasturant, preciós! I més endavant el que sembla ser una pista de doma, però envoltada de parets (penso que és curiosa aquesta pista) i més endavant el que sembla ser un camp de polo! Oju que al fons hi ha dues noies a cavall, ens anem apropant i els pobres caballs es posen nerviosos, em demanen que els hi parli i jo encantat, però els pobres seguien nerviosos, així que continuo i després penso, normal amb el motxillot que porto... Dóna gracies que no han començat a galopar de por! 

Em creuo amb un home, que fa temps va fer el camino, i veient d'on ve m'imagino que es de la casa que hi ha més endavant. Parlem una mica, li explico que vaig fins a Barcelona, i em diu ostres, tens un bon tros encara, i jo, sep ho sé, ens acomiadem i segueixo.

Com bé he dit, molt planera, tant, que em fan mal els peus i tot! És molt estrany i arribo a un punt poc balisat, una creu que em diu que no es per on el mapa i gps em diuen que he d'anar, no veig cap petxina més... Bé, decideixo seguir el GPS i un camí tallat, però continuo, i arribo a un campament gitano i molts mini gossos... Un d'ells m'ha pessigat amb les seves dents, tots els gossos bordant i jo passant ràpid que no em facin res més.

Segueixo sense veure marques, jo i el GPS, el camí que tinc ara es força ampli i pedregós però faig una volta estranya per arribar fins el final de l'etapa, passant per dos llacs, on el canvi climatic segur que té alguna cosa a veure, ja que els dos esta força secs. De tota l'etapa em quedo sobretot amb les ganes de continuar, tot i trobar-me amb diferents situacions on el meu cap comença a plantejar-se si realment val la pena, aconsegueixo que aquest giri la truita i amb més força que mai seguiré endevant. 

Sembla que la pluja ha donat una petita treva per poder muntar la tenda, i recordeu que l'etapa és la pitjor oi? Doncs bé, d'això que mentre la munto, poso un dels pals i "CREC!" s'ha trencat -again-... Cinta americana, una piqueta per mantenir-lo recte i ja m'estudiaré un altre dia com arreglar-ho del tot. De moment que aguanti una mica més i aviam com acaba la tenda. 

A tot això, la canço d'aquest dia es ni mes ni menys que la del gat rumbero de la pegatina! (tirant i tirant i anar tirant...).

Tinc ganes de Kayak!

Es comença a recuperar la muntanya!

Afegeix la llegenda

Por el camino voy imaginando... (Lagarto amarillo)

Turisme per Niça

Esntrada referida als dies 1 al 3 de setembre.

Tres dies per descansar, intentar anar a la platja, visitar la ciutat i els seus voltants. M'acompanya qui m'ha acollit a casa seva. En Didier, una gran persona, que a la seva vida de jubilat està en el seu millor moment, vivint a Niça.

En Didier i la Vikie, la seva gosseta de 13 anys.

Doncs bé, el primer dia fem un tomb amb cotxe i anem a veure els voltants de Niça, als pobles de muntanya que hi ha per la vora. Primera parada, Gourdon. En aquest poble hi ha una font de la que l'aigua en surt perfumada! Es veu que és gràcies a la gran quantitat de camps de lavanda que hi ha per la muntanya.

La source perfumée, la font perfumada

Després fem una petita parada a Pont du Loup. La ciutat té aquest nom pel pont que passava per sobre del riu Loup, que ara està destruït. Es tractava d'un pont molt gran que era punt de pas pels trens que anaven a Niça. Va ser destruït, no recordo per quines tropes si franceses o italianes ja que Niça està a França fa relativament poc, 150 anys. Abans formava part d'Itàlia. Quan totes les seves ciutats eren regnes, va arribar un moment en què Itàlia va decidir que s'ajuntarien tots els regnes. Aleshores van preguntar a la ciutat de Niça si volien ser italians o francesos, és, doncs, quan Niça va passar a formar part de França. Seguim i arribem a un poble molt recomanat de visitar, Saint Paul de Vence, un petit poble de cases de pedra, i ple de galeries d'art. Una passada.

L'endemà ens apropem a Niça, deixem una mica les muntanyes del voltant i ens n'anem cap al que és la casa d'Elton John, dalt de tot de la muntanyeta del costat de la ciutat. Després, agafem la moto per anar a cap el "centre". Visitem primer el que seria l'antic fort militar, i castell de Niça, on ja no en queda gran cosa. Veiem la cascada artificial, diuen que l'aigua ve dels rius de les muntanyes, però si em paro a recordar, a la baixada, no hi havia gaires rius que baixessin. Ara bé, la ciutat de Niça està envoltada de muntanyes. El castell va ser destruït per les tropes franceses, abans que Niça formés part de França.

Font del castell de Niça

Just després anem a veure el petit monument que dóna una mica de vida a Niça després de l'atemptat. "# I love Nice". Parlo amb en Didier sobre com ho va viure. Ell era en un restaurant, al que anem a dinar, i m'explica "vam veure els focs des de la terrassa i en acabar, anàvem a passejar per la "Promenade des Anglais" i, de sobte, molta gent corrent i cridant, en aquest moment fas el mateix i quan arribes a casa i encens la tele veus que ha passat". Arran de l'atemptat el passeig té unes pilones blanques i uns cables blancs per evitar que hi entrin vehicles.

Foto turística obligatòria, tot i saber perquè han posat això...

Relax a la platja de pedres

Després de dinar en Didier té una cosa a fer i jo em quedo a la platja. Per fi! Un petit bany a l'aigua del mar! I descansar una mica... Res, dues horetes, mentre segueixo la UTMB, escoltant les ones del mar, fins que decideixo anar a fer un tomb pel casc antic de Niça.
Allà hi compro els mapes de les següents etapes. A vegades és buscant una cosa que tens en ment, que, quan la trobes és el doble de satisfactori.

Ja tinc els mapes, som-hi amb l'aventura!

Tenia ganes de trobar un bar com els que hi ha pel carrer Tallers de Barcelona, però no els del carrer Tallers en conrret sinó els de la vora, el típic bar petit, amagat a un carreró. Passejant per un dels carrers principals ple de botiguetes i restaurants veig unes tauletes en un dels carrerons, arribo i demano per una cervesa. Veig que l'home té un accent familiar, m'assec a la taula i a la pissarreta hi diu "empanada argentina". Quan em porta la cervesa li dic en francès, "que sou argentí?" Em diu que si, jo li dic "sóc català" i, de sobte, canvi de xip i comencem a parlar en castellà. Després, amb la seva dona, m'explica una mica més de tot el que han fet. Porten la vida viatjant. És increïble.
Acabem el dia jugant al billar amb el grup d'amics d'en Didier.

Últim dia per la zona. Realment tinc ganes de seguir amb el meu camí, així que, per sort, es presenta tranquil el dia, però amb ment de seguir la ruta. Anirem a fer un picnic a una zona per sobre de Mònaco acompanyats per dues de les seves amigues, Andrée i Dany. Hem dinat amb les ciutats de Mònaco i Montecarlo als nostres peus.

Dinar amb en Didier i les seves amigues

 Hem parlat, dels prínceps de Mònaco, i en acabar de dinar hem fet una petita volta per Mònaco, i visitat la façana del seu casino. Realment bonic però començo a estar molt tip de tanta pijeria! Però bé, el dia acaba bé. Un gelat i, més tard, últimes hores a la platja, tranquil i al meu rotllo una mica, on he pogut anar a veure de prop el monument a les tropes caigudes i un sol amagat rere els núvols, que comencen a anunciar un setembre fresquet i ple d'aventura!

Casino de mònaco

Ojo! Graella de sortida del GP de Mònaco!

La ciutat de Niça des del Castell

Espígol al costat de Gourdon, el poble de la font perfumada.

Monument a les tropes franceses

Petita escultura d'una galeria de Saint Paul de Vence

Persianes a la italiana

Sembla fruita... però és sabó!

Una passada de quadre! P. Chazzelat

Arribat al mar!

Entrada referida al 31 d'agost.

El dia ha començat, sona l'alarma i em dic que puc esperar una mica més per sortir... (Error).

Surto a les 8:00 i comença l'última etapa fins a Nice. No estic gaire fi, però he de continuar. Això que la primera part de l'etapa és baixada, però una baixada trenca-turmells i plena de pedres que rellisquen. No he de parar, he de continuar. Al meu cap només puc cantar "No woman no cry", i seguir caminant. Començo a veure que l'etapa sera durilla, que la guia deia que era planera (i un cuerno), pero he pujat i baixat mes de 6 hores.

A tot aixo afegir la poca aigua durant el recorregut, jo portava els meus 3L i encara he pogut aguantar. Però, per sort, sempre surt el sol tot i haver-hi petites gotes de pluja, quan menys ho esperava alla estava, jo ja havia començat a cantar dins del meu cap "que le voy a hacer si yo, naci en el mediterraneo" el MAR!

El mar, cada cop més a prop. Quines ganes!

Sota uns núvols una mica grisos començo a veure el que seria la costa. I creieu-me que porto 3 dies pensant desde "tal" coll el veuré. Però no, sempre hi havia muntanyes que em tapaven el mar. En veure'l, alguna cosa ha entrat dins del meu cos i he començat a anar mes ràpid. Per sort, ja que estava anant una mica lent per ser una etapa de 9h de la guia. Finalment 8h i gracies!

Molts quilòmetres, molts dies i, si mes no, tambe 3 dies seguits d'etapes llargues, entre 6 i 8 hores cada dia. Les cames estan cansades el cap esta cansat, però amb ganes d'arribar.

Fa molta calor, i les pujades es fan enternes tot i ser curtes. I les baixades al 100% de concentració, no vull enviar els turmells a cuenca.

Ara ja a descansar, a casa d'un couch surfer 3 dies, i em fara una ruta turistica per Nice!! Vamos, ara uns dies de vacances i desconnexió i dilluns tornem a la càrrega! Proxima parada, Vence.

Proxim destí, la Frontera.

Aquí es creuen moltes coses! Una d'elles l'he de seguir a la propera etapa.

Mapa del GR5, des del llac Léman fins al mar.

Quan la guia et diu que fa baixada però tu veus que puja...

Parc nacional Mercantur

Aquest post es correspon als dies 25 al 30 d'agost.

Comencem forts dins del parc, etapa de 10 hores i 4 colls.

Després d'un dia de descans començo a tota castanya, m'esperen uns quants km a fer. Realment he perdut el compte del número de quilometres que he fet ja. Només sé que les botes comencen a treure la llengua... Missió: aconseguir super-glue! Ei que no tinc pasta! Clar, per això he d'anar fins Saint-Étienne-de-Tinnée, alla trobare tot el que necessito, i efectivament, l'etapa comença a l'atac del primer coll pero primer passem pel "Lac Lauziers".

Lac du Lauzenier

De bon matí, però tard, arribo amb molta força, una hora abans del previst, perfecte! Segueixo baixant, i, ai mare quina baixada, acompanyada d'algunes gotes de pluja... No tinc ganes d'una etapa llarga amb pluja (penso). Paravent, pantalons i continuo. Baixa que baixa i de sobte arribo a una cabana, em miro la guia, el segon coll a pujar (no recordava que hi hagués aquest coll). Bé, un descanset que porto 3 hores non stop i ataco el coll, vigilat i envoltat de bunkers!

Afegeix la llegenda

Després del coll, baixada fins Bouseyas. Passat per una mini "colonia" o cases de guerra crec jo, per què estaven a tocar dels bunkers i un xic destruides, pero molt ben distribuides. A Bouseyas sóc a la meitat de l'etapa. Encara em queden dos colls, menjo algo ràpid, reomplo el camelback (aixó vol dir que ja he begut 2L d'aigua), mitja barra de pa amb llonganissa i, com no, oli i sal! I a tope a pel tercer coll. De pujada torna l'enemiga pluja, però marxa en un tres i no res, així que aguanto i no em poso el paravent/impermeable (txubasquero). Mentre vaig pujant, m'adono que vinc del coll que es veu a l'altre punta de la vall, oju nano que portes una bona tralla ja.

Veus la punta que senyala el pal? Doncs d'allà vinc

Arribo al coll i començo a baixar fins Saint Dalmas le Seuvage, un petit poblet molt bonic, on al localitzar una font em quedo allà a refrescar-me una mica, vaig bé de temps, així que descanso una estoneta.
Motxilla amunt i cap a l'ultim coll! Aquí comença la fatiga. Ja porto quasi 9 hores i tinc ganes d'arribar així que fort i amunt, tant amunt que, quan me n'adono, veig que m'estic allunyant del coll i fa estona que no veig les marques del GR.
En aquest moment us puc assegurar que, si sumem cansament, falta de concentració i impaciència, la cosa no va a bon port. M'enfado molt amb mi mateix. He perdut una hora per un camí que no era i les cames ja m'estan dient que pari, però a vegades has de jugar amb la teva ment per poder continuar.
Tornat al GR segueixo amunt, amunt. És pistero i ample així que no es complica gaire, però la cama esquerra (en general) em diu que "si segueixes a aquest ritme, petaré", així que, com diem, xino-xano segueixo. Ara no hi ha més misteri: un cop al coll ve la baixada, i gràcies que és una baixada obaga, és a dir, tapada per arbres i ben tranquil·la.

Arribat al poble, el càmping és just al costat del GR, i penso que potser m'hi quedo un parell de dies, mentre ho medito vaig a sopar. Ei! Una pizza de campionat. Com bé em van preguntar: "això entra en el presupost?" Us puc ben assegurar que no, però no sabeu "lo" bé que entra a la panxa, buf, si és que a més sortia del plat!
Ara a dormir i rumiar què faré demà.

Després de consultar-ho una estona amb el coixí, he decidit fer una etapa molt curteta, un coll i descans al bell mig de les muntanyes.

Sabent que faria etapa curteta decideixo sortir més tard, tan tard que a les 10:30 m'he posat a caminar (per que us feu una idea, avui el protagonista és el sol). Segueixo el GR fins Auron i, oju la pujadota que he hagut de fotre! Però bé, dins de totes les que ja he fet, es quedaria en la tercera més dura. Passat Auron (petita vila de pistes d'esquí i btt, bicicleta tot terreny) em trobo per camins compartits amb les bicis, així que alerta que no em trobi amb la situacio de saltar per esquivar una bici! Per sort no ha passat.

Tram compartit amb bicicletes a l'estació d'esquóe d'Auron

Arribo al coll i ja només 1 horeta de baixada fins on em quedaré a descansar. La vila es diu Roya, i creieu-me que rodejat de tanta muntanya, jo aquí m'hi quedava una temporada.

L'etapa asegüent es presenta durilla, i intentaré anar fins gairebe el final del parc nacional, son 2 colls, pero les ganes d'arribar al mar son força grans. I per cert m'he retrobat amb el Patrice i la Khlodine. Es molt guay anar fent camí i anar-se retrobant. Aviam si aconsegueixo atrapar al Thibaud, aquest nano va molt fort! Finalment ha estat impossible atrapar-lo. Tot i així, anem parlant pel facebook gairebé cada dia! Això mola.

El Mercantur m'ha regalat una de les millors etapes que he pogut fer, envoltat de silenci i tranquil·litat, he pogut aturar-me a veure fins a 6 voltors en ple vol, donant voltes i buscant alguna cosa per menjar, a més d'allò que aixeco la vista un moment i m'ha semblat veure un cérvol desde la distancia saltant pel mig del camí! Una de les últimes etapes, 2 colls i moltíssima tranquil·litat. Durant l'etapa, una petita part de mi tenia ganes de creuar-se amb un llop descuidat, que es deixa veure durant el dia. Per sort o desgracia, no n'he vist cap, ara bé, si que he tingut un petit retrobament amb un gos d'atura, i amb tota la tranquil·litat del mon, jo seguia caminant mentre ell bordava i bordava darrere meu. És normal, el gos fa la seva feina, no m'atacarà pero sí que vol que marxi lluny del ramat.

Voltors que dónen voltes. Ai, que ténen gana!

I per arribar fins al final del parc, un cop havent dinat a un bon refugi, amb tota la colla que seguim el GR5, ens han tocat 3 hores de baixada, 1400 de desnivell negatiu per després tornar a pujar. Us puc ben assegurar que una bona ombra a les 12 del migdia, quan veus que t'estàs apropant a la costa, la calor és més intensa i l'ambient una mica més sec. És molt d'agraïr, doncs, que una petita part de la ruta sigui per la cara nord de la muntanya i no hi toqui gaire el sol. Un cop arribats al camping, ja només queda descansar. Encara segueixo dubtós. No sé si anar fins a Niça o no. Tenia opcions de fer una ruta diferent i acabar a Menton però, significarien més dies, més muntanya i molt poc avituallament a nivell de ciutats. M'ho apunto per de cara a l'any que ve, 7 dies alta muntanya fins el mar, i menys pes, ja que la tenda no em faria gaire falta. Per concloure el Mercantur, potser l'última etapa fins el mar m'acabo cascant entre 10 i 12 hores de ruta. I m'avanço una jornada del meu planing. Ja es veurà.

Últim sopar amb la colla del camí.

Sortida del mercatur, segueixo el GR 5, més que res, des de Saint Dalmas de Valdeblore, surten 3 GR's el 5, el 52a i el 52, que es el que seguira en Bibier i en Patrice, d'altra banda la Klothilde segueix el 5 però crec que s'han quedat enrere ja que avui no l'he avançada.

Es el 5è dia consecutiu de caminada, les cames estan cansades i el cap té ganes d'arribar a Niça i descansar un parell de dies, pero bé, ha estat una etapa tranquil·la i curiosa. No era gaire exigent, si mes no de bon mati  500 metres de desnivell i despres d'una baixadeta dos colls seguit de 100 cada un. 

El més curios ha estat quan baixava del primer coll, em topo amb un grup de persones i una d'elles hem diu:

-No tens pensat anar a la Gite d'Utelle.

-Doncs si

-No has reservat oi? 

-No pero volia fer-ho quan tingues cobertura(es petit maxim 12 persones)

-No cal que truquis

-Esta complet?

-No, pero com que soc jo la responsable ja texplico que has de fer i despres et vinc a visitar,de moment no hi ha ningu.

I aixi ha sigut, arribo a Utelle despres de 7 hores de camí, cansat pero a tope! Alguna que altre relliscadeta i, no ho negaré, la primera caiguda de cul! Sort dels pals que ajuden a amortir la baixada sobtada. 

Ara ja a descansar que demà és mes o menys el mateix temps de ruta, pero per sort és l'última fins a Nice.

On tindre una entrada especial d'últim dia del GR 5.

A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat!

Coll de les dues caries.

Bretxa del Brec, una mica de postureo

Cabra Boby!

Cami-ase

Ei! Que al final ens haurem de posar el casc!

Els romans estan marcant el camí, o bé és "V" de Vendetta?

-Gallina: el que t'anava dient...
-Vaca: pffff, de bon matí i no calla...

Nenes, oju que ve el gall!

Prohibit molestar les marmotes!

Qui té "mono" d'escalada?

Didier, un gran plaer compartir ruta amb tu!

Parc regional natural de Queirans

Aquesta entrada es correspon als dies 20 al 24 d'agost

Hola!! Aquesta entrada s'escriu després de 4 dies sense escriure res al bloc així que he de tirar molt del "carnet/diari" per recordar tot el que ha passat.

Comencem pel que seria dir adéu a un càmping on creieu-me que hi estava molt i molt be! (Més endavant intentaré fer una pàgina amb tots els enllaços dels càmpings i refugis on he estat).

Bé, l'etapa comença per carretera, cosa que no agrada gaire però de seguida s'enfila per les muntanyes, fins que de camí al coll em trobo amb un "refugi nòmada". Sí, sí, tot de petites tendes com les que es veuen per la tele, la llàstima és que està tancant i fins les 15 no obren... Faig unes fotos i a pel coll que he d'atacar!

Refugi nòmada. Tant de bo haguéssis estat obert!

En arribar-hi, un petit entrepanet de llonganissa per encarar una baixada força tranquil·la, on veig un parell de ferrades i un parell d'escaladors fent unes vies (creieu-me que tinc un mono d'escalar que no us ho podeu imaginar!). I així fins arribar al "càmping". Sincerament, allò era al mig del bosc, amb uns lavabos amagats i et podies plantar la tenda on volguéssis. Textualment, el barman del camping: "no es pot fer foc obert, pero la gent en fa, no et pots banyar a la bassa, pero la gent s'hi banya". Decideixo que anire a prendre el sol i quan vegi que algú s'hi banya, pues ale, jo també. Que bona i fresqueta que estava l'aigua. Un grandíssim i meravellós càmping.

El dia següent, etapa una mica més llarga, fins a Ceillac, acompanyat d'en Thibaud. Hem xerrat gaire bé tota l'estona. És més, a les pujades encara hi podia haver algun petit moment on parlàvem una mica. Un gran company d'aventura i molt bon caminador, hem anat gairebé tota l'estona al mateix ritme. El meu turmell a vegades feia el tonto, pero "no hay dolor". I, lamentablement en algun moment, dec haver deixat de tocar fusta i ha arribat la primera butllofa... Bé dono gracies que ha sigut a la quarta setmana i no a la primera. Intentarem que no vagi a més.

Amb en Thibaud ens prenem una crep, i una cerveseta mentre parlem de les etapes que hem fet cadascun de nosaltres durant el GR5. He de dir que mola molt, compartir-ho amb gent que ho esta fent o que ja ho ha fet. A tot això en Thibaud s'ha trobat un "saucisse" (salsitxa) al dit gros del peu, i em comenta que haurà de veure un metge per que l'hi treguin.
El dia següent ens acomiadem. Jo continuo i ell, pobre, ha d'esperar a veure si troba un metge perquè li curin el dit.

Segueixo el meu camí. És una etapa llarga, unes 8 hores de caminada, i un dels últims colls més alts a fer. Això si, els cartells m'anuncien que passaré per dos llacs abans d'arribar al coll.
Sí senyor, quins llacs. Per arribar al primer, osti tu quina pujada! Acompanyant-me dins del meu cap la cançó "Dibuixa'm un xai" del musical del Petit Príncep.

Arribo al primer llac, i faig unes fotos precioses, ja que el llac es diu "miroir"(mirall) i com que el dia acompanya, hi ha reflexada la muntanya al llac. Preciós! I el següent el llac Sta. Anne no sé vosaltres pero crec que es diu aixi per que l'aigua es blava, pero blava blava! Brutal.

Lac miroir, Increïble.

Lac Sainte Anne

I brutal també veure el coll que t'espera per pujar. Descanso dos minutets, i som-hi que a les 12 has de ser dalt. I per sort a les 12 hi arribo, ara, quina última pujada...

Pujant al coll, fixa't quin caminet!

Pujant al coll, només hi caben els meus peus.

Pero bé, tot el que puja baixa, així que som-hi cap a baix i abaix i abaix espera... Miro el GPS, oju nanu que t'has passat una mica del track! Res, uns 500m crec, que per tornar-hi seria un quilòmetre de regal a l'etapa... Tornat al GR segueixo baixant, i, com no, aquesta és una de les altres baixades que recordaré segur. Mare meva, en uns 2 o 3 km, 800m. de desnivell, i sumem els 8km de carretera! He de dir que com que el GR anava entrant i sortint de la carretera he decidit anar directament per la carretera.
I bé, jo continuo per la carretera i em trobo una parella, en Patrice i la Khlodine, que van pel GR. Els hi dic que vaig per la carretera perquè anar entrant i sortint no m'acaba de fer el pes. I decideixen acompanyar-me fins al final de l'etapa, on decideixo que aquesta vegada faré nit al "refugi/gite d'étape" i descansar una mica millor sobre matalàs. A més que sopar calentet sempre va bé. Xerrem una estona, fem sobretaula i a les 9 ja som al llit. Ara ja només queden les 4-5 horetes fins a Larche.

Esmorzat i preparat, la parella ha sortit mitja horeta abans que jo, i ja hem quedat que ens veuríem a mig camí. I així ha estat, aquesta etapa tenia dos colls i els he pogut atrapar passat el primer. Unes fotos i fins la propera que segur que ens tornem a veure.

Ei! Que us he atrapat! En Patrice i la Klhlodine.

I anant cap el segon coll, un nou record de guerra, en concret de la segona guerra mundial. Un búnker on esta gairebé tot destruït, però es veu que ha estat pel temps i no per la guerra. Llavors penso que si una muntanya no vol una cosa, aquesta acaba amb ella.

Instal·lacions del búnquer abans d'arribar a Larche

La muntanya no vol el búnquer, però encara en queden restes

Ja soc a Larche una etapa molt curteta i plena d'experiències i, sobre tot, de marmotes que m'han regalat els seus primers plans, i gairebé a tocarles que les tenia. Ara, un parell de dies de descans i aviam com encaro la recta final del GR5 que segurament acabare a Nice ja que després de tanta muntanya un dia de platja no deu fer mal.

Ais... surto? no surto? No sé què he de fer...

Aquí, a França, el Guarà està per tot arreu!

Ei, tu! Què mires???

Aviam si faig l'estàtua... segur que no em veu...

Coll formatge... però no hi ha formatge.

Ojo amb els nens del poblet!

Un poco de postureo no va mal... Prenent el sol al llac del càmping