Ja han passat dos dies

Si internet em deixa, intentaré anar publicant de tant en tant, ara bé, sembla que tinc la gran sort de desconnectar-me del tot de la tecnologia i internet.

Resum de la primera etapa: va començar de la millor manera que pot començar, pluja. I amb la pluja som-hi que puja! Doncs som-hi, un petit forat de pluja i surto cagant llets, he perdut molt temps entre si sortia o no sortia. A les 7 començo a caminar, 20 km per davant, vejam què m'espera. Carretereta petita, tancada al trànsit, de caminar fàcil però de pujada, no cal dir-ho, si cas en fer muntanya sempre tindràs la sensació que tot és pujada, ara... Sempre puja però mai arribes a l'Everest.

Mentre segueixo pujant puc veure per últim cop el llac Léman i és brutal! Ei sabeu què? Segueixo pujant! I arribo a un petit llac on hi ha uns ànecs més macos! Menjo una miqueta de galetes i som-hi últim repechón! (quantes vegades he dit això a les classes d'spinning i quantes vegades era mentida). Després del repechón arriba la baixada, ja ho diuen tot el que puja baixa, així que en poc menys de 5 o 6 km 500 m negatius (toma genolls) per pistes d'esquí.

Arribo a Châtel. He quedat amb una noia del Couchsurfing que m'acull a casa seva amb els seus pares. És la primera vegada que utilitzo aquesta plataforma, i no serà pas l'última.

Amb l'Ananda xerrem una estona. És artista (la casa és plena de dibuixos seus) i també es dedica a la medicina natural, fet que ens porta a parlar del que porto de medicines. Després arriba el pare i dinem, quin dinar! Cuscús amb sardines amb una mica d'oli, all i una guindilleta. Ojo els agrada el picant! Ara, estava boníssim!

A la tarda amb la mare i l'Ananda juguem als daus "chance", és semblant al pòquer però sense parelles. A tot això amb el pare hem estat parlant gairebé tota la tarda de música, fruit de la meva pregunta per si tocava la bateria, ja que n'hi havia una plantada al mig de la sala. No toca la bateria però sí que toca la guitarra i juga amb molts pedals per fer diferents sons, diguéssim que vam arribar a la conclusió que fa la música que ell li agrada però no l'escolta. Després amb la mare parlem sobre la ruta de demà, i resulta que es coneix molt bé els camins de la zona perquè havia sigut guarda d'un refugi que hi ha a la vora. Parlant, parlant, acabem escurçant la segona etapa de 20 a 15km.

Els pares van a sopar fora, així que l'Ananda i jo hem anat a comprar a la tarda per sopar i algunes coses que em faltaven. Mentre esperem l'hora de sopar de sobte veiem la posta de sol pel fons de la vall.

Mentre l'Ananda fa el sopar, jo em modifico la ruta, i descanso una mica. Després de sopar a fregar plats, això sí! Tenien un cub de Rubik desfet i l'agafo per intentar fer-lo. Aconsegueixo fer les dues primeres capes i em bloquejo... Gràcies youtube per ajudar-me a acabar-lo. L'Ananda volia veure'l acabat així que "reto conseguido"! Ara a dormir i a descansar, demà serà un dia per descobrir. L'etapa 2 amb la modificació és una etapa curteta i més fàcil, més planera fins a arribar a un PUNT.

Em desperto molt abans que soni l'alarma, però encara és fosc així que faig una mica el ronso, a més fora del llit fa fred cosa que fa que quedar-se dins costa molt poc. Em preparo l'esmorzar i quan vaig per menjar-me'l busco les botes i la bota esquerra no hi és... S'ha escapao!! Busco per tot arreu, no la veig enlloc, decideixo esmorzar i penso què pot haver passat: suposo que algun animal se l'haurà emportat... Hauré de comprar-ne de noves... Per sort Châtel és un poble força muntanyenc. Per sort mentre pensava i mirava el petit jardí veig una bota dissimulada entre la gespa. Bien! Ara a seguir amb el camí. Amb la motxilla preparada, esmorzat, som-hi a caminar, però en arribar al final del camí... faig un gest amb els braços... ostres! Els pals!! Amb lo cansat i adolorit que m'he despertat, si no tinc pals no vull saber com acabaria (gràcies amics i Vertic pels consells)

Torno enrere, agafo els pals i ara sí, en el meu cap (que el ritmo no pare, no pare, no) quan camino tinc la necessitat d'anar cantant dins meu, em marca el ritme i vaig fent, el pitjor són les pujades, he de trobar alguna cançó tranquil·la i de pujada...

Els primers quilòmetres són fàcils. Una pujada pel camí dels contrabandistes i seguim cap a Morgin, Suïssa. Segons com, se li acaba trobant el gust a caminar per carretera sempre que no hi hagi molt de sol, o bé la carretera coberta pels arbres, han estat força planers fins al PUNT.
Aquest punt m'ha matao... Eren les 11, el sol picava i hi havia un pendent brutal! Gairebé a cada 10 passes em parava, suposo que haver de portar gairebé 20 kg a l'esquena també afecta.

Després d'aquesta pujada queda ben poc per concloure l'etapa, un parell de llacs i al refugi. No era una etapa pensada per fer refugi, però crec que serà bo per afrontar la següent, que ha passat de tenir 24 km a quasi 30 km però ei! Gran part és baixada! Vaig arribant a aquest refugi per tant ja sóc dins del GR5, la primera marca de GR que veig, i a descansar amb aquestes meravelloses vistes del llac... Tan meravelloses que s'ha fotut a ploure. Gràcies a això hem pogut veure un arc de sant Martí de punta a punta! En breus a sopar i a dormir, som 9 al refugi així que en tenim per estona. Són les 19 i ja vull dormir! Però abans em preparo una infusió i parlo amb una parella que no faran nit al refugi, sinó que es posaran a la tenda a tocar del refugi. En principi no ho tenen permès però ells se la juguen.